Roger Margarit

El Secret del Bàrman

Hivern de marbre

Va explicar-me en Pere que vora els set turons

n’hi vivia un poeta entès i de renom.

Segons les forneres va agafar un sarró

Farcit d’intenses penes, buit d’inspiració.

 

Monotonia, cada dia la mateixa

i en la distància el seu amor.

Psicofonies a ràdios hongareses

I en la distància el seu amor.

 

Ja en puja a la barqueta tronadeta del seu tiet

i se n’hi en va rema que rema cap a mar obert.

Allà on trenquen les vides, on xoquen els sentiments.

Oh! Diga’m on mor la desídia que no ens deixa ser!

 

Monotonia, cada dia la mateixa

i en la distància el seu amor.

Psicofonies a ràdios hongareses

I en la distància el seu amor.

 

Calla, calla coi! Què són aquests tractes?

Tu a mi no m’espantes amb les teves pors.

Duc en el cor un hivern de marbre

i a la guitarra una cançó.

Ves per on!

Devora el meu carrer hi viu un captaire.

La seva flaira indica que és allà

T’explica amb la convicció d’un sastre

i la braó d’un bon soldat

que ell n’era el xef d’un restaurant de pasta

a la zona més carca de Rubí.

Però un dimarts una visió el col·lapsa

i capgira el seu destí.

 

Diu que hem vingut al món a fer-hi el préssec.

“Per més que ens hi esforcem no sabrem res del cert.”

Diu que és astut el qui camina alegre

i tan estúpid l’univers!

 

 

I ara balla, balla, balla amb els “quillos” de la plaça

i ara imita un cordovès,

ara et gires i no hi és.

 

Ha condemnat el seu passat,

ha abandonat tot el que havia estimat.

I un dolç record vol aturar-li el pols però...

 

De sobte, ves per on, en un costat del pont

se li apareix mossèn Ramón.

I passa un tren de vapor en un paisatge misteriós

i passa un nen fent bombolles de colors.

Bombolles de colors.

El Secret del Bàrman

Passa un paraigües i el veus volar

mentre t’amagues sota un portal.

Carrers de menta, llimona i sal

i en la tempesta et veus tot sol vagant.

 

I és que ara ja no saps on dar-la Joan.

Ningú t’estima en aquest barri del Raval.

I sona un blues en fa que et diu que has de marxar

a una altra banda.

 

La policia et vol parar.

Hi ha crits i vidres tacats de sang.

Ni serpentines ni focs de camp,

ni t’ho imagines però ja formes part

del substrat d’un antre abstracte.

 

I és ara ja no saps on dar-la Joan.

Ningú t’odia en aquest barri del Raval.

I escoltes en Ray Charles, que et diu per això no vals,

que et diu xaval per això no vals.

Però pels carrers de Barcelona van

les melodies d’un país per estrenar

 

I sona un blues en fa que et sembla revelar

el secret del bàrman.

Venedora de contes

Enmig d’un vals mig romàntic mig maldestre

entra triomfant, tan llunàtica com sempre.

Ven miralls, gorres de cop, barrets de mag,

bufandes i cantimplores.

 

I porta un far entaforat dins una capseta

i per fardar duu ulleres grans, muntura estreta.

Diu “¿Cómo està?” “Vostè d’on ve i on creu que va

encisadora senyora?”

 

Sol dibuixar en els dies de desídia

per no oblidar l’impossible i l’invisible

ven gravats, perfum de taronges i ciutats

i encantadores mascotes.

 

La venedora de contes, històries, tricicles, rellotges

torna per recordar que hi ha un demà molt més enllà

de la simple observació de les coses.

L’home de negre

L’home de negre és un tan misteriós.

Seu emboirat, ningú sap el seu nom.

Tan sols que ve d’un país

on totes les iaies fan aeròbic.

 

L’home de negre apunta en un bloc

fa bona lletra, ell s’ocupa de tot.

I escriu que ve d’un país

d’immenses orquestres en copes de vi.

 

I és cert que ve d’un país

de grocs i magentes i cent blau marins.

(Són a dins, són a dins).

I ve d’un país

on tots aquells somnis de quan era petit

s’han extingit, he dit

que s’han extingit.

 

Paraules

Amants de l’imprevist, de l’art sense sortida

de la vida divertida, del potser més tard.

 

Vaig ser exiliat a Mart per preferir el silenci a la mentida,

per exigir l’escepticisme al mite

la virtut a un fals carisma.

Ja s’endevina el meu fracàs.

 

 

Cadenes fòniques sense solta ni volta.

Lidero la revolta dels herois urbans.

Se us ha acabat garlar sempre darrere el vidre

mentre un pobre menda brinda per la llibertat.

 

Vaig ser exiliat a Mart per preferir el silenci a la mentida,

per exigir l’escepticisme al mite

la virtut a un fals carisma.

Ja s’endevina el meu fracàs.

 

I m’enganyes amb paraules amargues

M’entabanes amb...

 

I m’enganyes amb paraules.

Sidecar

Aparqueu les criatures i la gent gran.

Ja mai més em fareu burla: ara sóc guai.

M’he comprat un artefacte futurista intel·lectual:

un sidecar.

 

Nena no podràs desdir-te’n, t’estic trucat.

Saps que no pots resistir-te al meu encant.

Vola com un bri de llum dins el somriure d’un bon jan

i és tan brillant que al seu voltant sempre és de dia.

 

Vola lluny, sidecar, allà on sigui que vas.

La cançó del menda

On és la pluja menda? Qui et roba la il·lusió?

I les teves idees? No seré jo.

Vas trobar una drecera de prunes i albercocs,

de fulles de morera i al teu record...

 

Tot són detalls prou importants

per viure sempre sense

i no decaure mai.

I et veig cada divendres.

“Què passa menda? Com et va?”

Ara somies, tan sols voldries

que tot fos com abans.

Però arribes tard.

 

Si tres músics d’orquestra

se’n riuen del teu art

trenca’ls-hi l’arc al cap

tampoc no en saben tant.

 

I en un instant et pots fer gran.

No és culpa teva menda,

ho fan els anys.

 

I no t’hi amoïnis menda

perquè després de la tempesta, ho saps,

el vent se’n du les fulles seques.

Ni t’hi capfiquis, pensa

que després d’aquest desembre ho saps

 

Perquè menda sempre seràs.

 

La perfecta excusa

Jo voldria brindar tan sols per entendre

que un adéu per un instant no és un adéu per sempre.

Jo voldria brindar per la pirotècnia,

per la falsa llibertat d’algun dilluns de festa.

 

Per els vinils d’abans

i l’harmonia oberta de les big bands.

 

Jo voldria brindar per la tragicomèdia,

per l’honor, per la sort i per les jugarretes de la mort.

Jo voldria brindar pel secret inesperat

que per sempre restarà dins les parets ocioses d’aquest bar.

 

Per la neu de març, que va separar-me del teu costat

i ets per mi ja ho saps la perfecta excusa per seguir brindant.

 

Ja s’endevina el meu fracàs

i em queda lluny el lloc on vas.

Ja s’endevina el meu fracàs.

Saps el secret del bàrman.

Amor de lluny

Ja fa dies que no dormo

tot pensant en tu i en mi.

Ja fa dies que t’enyoro.

Massa dies que no visc.

 

Vas anar-te’n a Paris

vas anar-te’n a l’Habana

i al sentir-te tan llunyana

neix un trist amor de lluny.

Una vida que s’esmuny

entre acords i dissonàncies

jo t’estimo en la distància,

jo t’estimo sols a tu.

 

I és aquest amor de lluny

el que em crema i em trasbalsa

i em travessa els ulls.

 

Vas anar-te’n a Paris

vas anar-te’n a l’Habana

i al sentir-te tan llunyana

neix un trist amor de lluny.

Una vida que s’esmuny

entre acords i dissonàncies

jo t’estimo en la distància,

nanoninoninoniano sols a tu.