Roger Margarit

El Secret del Bàrman

Primera crònica de concerts

 

Dues nits al Liceu: La Biki de Rubí i la pastisseria Tatin d'Igualada. 

 

La Biki

Era l'hora de començar el concert i l'Albert Domènech (bateria guapo) i jo ens barallàvem encara amb els últims cables mentre el públic més puntual anava triant seient. Tocàvem a casa, en un local alternatiu que tot just començava a apostar per la música en directe a un volum que no pertorbés el repòs dels veïns del voltant.

-No feu gaire soroll oi?

-Tranquil·la, som músics de jazz!

Vaig sortir esperitat cap al pis a posar-me l'uniforme dels directes. Pel camí vaig topar amb en Roger Massana (membre invisible del projecte i amic d'infància) que va esdevenir clau a l'hora de rebaixar l'estrès que duia a sobre.

Hipsters, swagers de tot tipus, hippies, ex-hippies, la gent del cau. Un públic més variat que mai omplia tots els racons d'aquell antre abstracte.

Silenci. Tos seca. Nyeeeec!

-Estàs Albert?

L'Albert es mirava desconcertat la melòdica que havia de tocar al tema número set.

-Albert, quan vulguis.

En sortir de l'estat de xoc en el que es trobava va decidir repassar el set de bateria, descobrint-hi a la part esquerra un braç metàl·lic articulat sense cap plat al damunt. El públic restava en silenci aspectant. Lentament, l'Albert va posar el braç dins la funda dels plats extraient-ne un crash bastant pepino que, per fascinament dels dos, va quedar més enfonsat del normal per la manca de la peça que sosté el plat i que en permet la vibració.

Aquell petit descuit no va evitar que aquella nit visquéssim un concert molt especial. Tocàvem a casa, de manera que la conneixió amb el públic va ser total i immediata. Gairebé no em va fer falta cantar els versos del final d'Hivern de marbre. A més, havíem preparat un repertori pensat expressament per un públic fidel i exigent, rescatant joies del primer disc (a destacar la versió psicodèlica-experimental de Sota l'aigua hi ha un Mandril) i fins i tot algun tema inèdit com el mític Campaments d'estiu, cançó que vaig escriure per un campament d'estiu de l'agrupament escolta al que vaig pertànyer durant molts anys.

-El d'avui serà el concert més friki que hem ofert fins ara!

L'Albert estava especialment inspirat i els seus patrons de bateria (mínima i tocada amb escombretes) creaven agradables textures que servien de coixí en una interpretació més intimista i propera de les cançons. 

El moment climàtic del concert va arribar amb l'entrada de dos membres de Nort* a l'escenari. Isaac Aguilà (guitarra) i Martí Viñolo (baix acústic) es van sumar a la interpretació del Jardins de Gel i Wisky, un preciós tema de l'antiga banda que fins al moment havia tocat sempre a l'inici del concert de presentació d'El Secret del Bàrman i que va fer brillar una espurna d'emoció als ulls de molts dels assistents. Aplaudiments. Petons i abraçades. Tocàvem a casa.

 

*Formació de pop-rock en català a la qual vaig pertànyer com a teclista durant un temps. Vam gravar un disc fantàstic però tot just quan la cosa començava arrencar la banda es va separar a causa de malaurades desavinences. Podeu escoltar el disc de Nort clicant aquí.

 

 

Tatin d'Igualada

-Però Xavi, com vols que faci un concert jo sol?

-Amb dos collons!

Aquesta conversa amb el genial músic Xavi Lloses sempre em torna a la ment quan he d'enfrontar-me a un concert totalment sol. Un cantautor (per molt pop que sigui) ha de saber conviure amb la seva pròpia soledat, tot i que moltes vegades això no resulta del tot agradable. Carregar el cotxe d'instruments i estris variats i viatjar sense ajuda ni companyia es pot convertir en una autèntica odissea. Per espantar una mica aquestes forces obscures vaig decidir posar l'últim disc d'Oques Grasses, un irracionaljoc de música i paraules amb interessants arranjaments i estructures que desafien el nostre enteniment.

En arribar a la ciutat m'esperaven la Lourdes Sensarich (la nova representant del projecte) i la seva parella, el poeta urbà Marc Freixas, els qui em donarien un cop de mà i vetllarien per la meva integritat durant aquell vespre.

Rosa. Aquell era el color que banyava la major part dels elements d'un local que més que una "pastisseria creativa" semblava una espècie de món paral·lel dolç, pueril i innocent. En aquell espai i a partir de la disposició d'un antic (i lleugerament desafinat) piano de paret que donaria un toc d'efecte al recital, vaig començar a muntar la meva paradeta que, tot i anar sol, no era precisament austera i comportava un generós temps de feina.

Era l'hora de començar. Vaig seure al meu racó, em vaig col·locar l'harmònica al coll i vaig començar a fer sonar les primeres notes d'un piano vertical situat d'una manera que no em permetia veure el reduït però atent públic que restava en silenci escoltant. La majoria eren allà per pura casualitat però alguns d'ells havien vingut expressament asseventats de l'esdeveniment. Les sensacions durant els primers dos temes van ser un pèl estranyes. No podia evitar recordar les imatges del concert de feia una setmana a Rubí i em sentia una mica foraster en aquell indret desconegut. Un cop trencat el gel però, vaig mirar de relaxar-me i d'adaptar el repertori a la gent que tenia davant i que per fi vaig poder mirar a la cara quan cantava. Sí, aquest és un dels avantatges de tocar sol, que pots fer una mica el que et ve de gust sense emprenyar la banda de músics que t'acompanya. Em va venir de gust potenciar el caràcter intimista d'El Secret del Bàrman, tot i que no hi va faltar el Sidecar, així com interpretar temes antics com A la Vilaverda o Simplement, que van resultar d'una adorable calidesa pels espectadors.

En els bisos i com a homenatge especial, vaig decidir incloure per a l'ocasió una versió del Don't think twice, it's all right d'en Bob Dylan. Vaig utilitzar l'adaptació dels companys Bob & El Lladre, una banda de Manresa especialitzada en fer versions que us convido a descobrir.*

Els pastissets cortesia de les agradabilíssimes barwomans del local no van ser el millor regal que em vaig endur després d'aquell concert que, tot i haver durat poc menys d'una hora i trenta minuts, s'havia fet curt. Un cop més, me n'havia sortit amb èxit. Gràcies Xavi.

 *Podeu veure aquesta interpretació clicant aquí.